Així som els de Borriana

Som un poble orgullós que, de tant en tant, se sent venut a menys. Motius per a presumir no en falten: Jaume I va començar ací la conquesta del Regne, l'any 1233; vam ser cap de la Plana; i vam portar la taronja a Liverpool i a Hamburg quan encara es carregava a la platja del Grau amb l'aigua al pit. Diuen que els del Círculo Frutero regaven de xampany el carrer Sant Vicent, que el campanar el vam tornar a fer més alt que el de Vila-real (dos metres, segons qui ho conte) i que un alcalde li va dir al rei que «Burriana no pide, ¡ofrece!». Alguna exageració hi ha, ho sabem. També sabem que, des dels anys seixanta, la indústria se'n va anar a Vila-real i la capitalitat a Castelló, i que ja en 1969 algú va escriure que «se nos ha parado el reloj». D'eixa barreja d'orgull i de ferida estem fets. Ens riem de les nostres fanfarronades; el que no portem gens bé és que ens miren per damunt del muscle.
Som individualistes i ens costa la faena en comú. El refrany ho diu millor que ningú: «un borrianenc sols val per més de cent, i cent borrianencs junts no valen per u». A les assemblees anem quatre, critiquem al bar i no per escrit, i moltes vegades preferim queixar-nos que ficar-nos-hi. Però quan una cosa és nostra i es pot tocar, responem com un sol poble. Ho vam fer amb el port, amb la Cooperativa Sant Josep, que hui reunix quasi 4.000 famílies, amb el Sindicat de Regs, amb el Clot, que es va salvar perquè la gent el va defendre, i amb el nom de la ciutat, que el 2007 es va aprovar per unanimitat. Ens mouen molt més les coses que podem vore i tocar que les idees.
Tenim ànima de llaurador amb terra pròpia. Els nostres iaios van guanyar terra al marjal i al secà, i molts jornalers van acabar sent amos del seu hort. D'això ens ve la prudència, el respecte per allò que és de cadascú i la desconfiança quan algú de fora ens vol reordenar les coses. Presumim de no haver demanat mai res a l'Estat. I el camp, per a nosaltres, és una altra cosa: «el camp no és una empresa, és un sentiment».
Parlem valencià a casa i a la festa, sense fer-ne una guerra. La llengua l'han mantinguda sobretot les famílies humils, i les baralles per ella han sigut sempre més de despatx que de carrer. Ens sentim valencians i espanyols alhora, com ja deia un editorial de falles de 1957, i ho vivim en les falles, en els bous, en Sant Blai i en la Misericòrdia: més de processó i de festa que de sermó. La festa és també la porta per on entra el que arriba. Borriana va ser poble d'emigrants abans que poble d'acollida, i ací sempre ha sigut de Borriana qui ha servit Borriana. Ho va dir Tarancón de Chicharro, que no era d'ací, i ho va viure aquella xiqueta filla d'almerienses que, gràcies a la falla, es va guanyar la ciutadania borrianenca.
Som pràctics i poc amics de la doctrina. Ens agrada més que les coses funcionen que discutir qui té raó, i guardem una certa enyorança d'aquella Borriana on les «forces vives» s'ajuntaven per damunt dels partits. També tenim un vici antic: esperar que algú de València o de Madrid vinga a arreglar-nos les coses. Ens ha passat tantes vegades que ja hauríem d'haver après.
Qui ens vulga convéncer ja sap el camí. Que ens torne l'orgull amb fets que es puguen tocar, que ens parle amb respecte i sense sermons, i que decidisca ací, que és on després cal donar la cara. Les lliçons des de dalt, vinguen d'on vinguen, ja les tenim massa vistes.
Units per Borriana · Borriana primer
